El cuento (versión en catalán)

Tants d’anys has viscut a dins?...I com t´ho feies?, em diuen. T´has de fer els papers. I em miren i pels voltants de la boca els veig com un començament de rialla. Torna, em diuen, torna. Però quan hi torno s´empipen: vine demà, encara no sabem res, vine demà pasta. I un d´ells, el del bigoti, allarga una mà amb els dos primers dits ben junts i la fa anar com si girés una clan i em diu, clavant-me una mala mirada: si no véns a buscar els papers, ja ho saps… I vinga fer moure la mà… I jo duc una pena que em mata, però no ho sap ningú. Va anar així, sense testimonis. I no em queixo.

Tot el mar un gemec i un bufarut i farbalans d´onada i jo agafat i llençat, llençat i agafat, escopit i engolit i abraçat al meu tauló. Tot era negre, el mar i la nit, i el Cristina enfonsat, i els crits dels qui es morien per l áigua ja no se sentien, i vaig tenir esma de pensar que només quedava una persona viva i que era jo, per la gran sort de només ser mariner i estar a coberta quan tot va començar a anar malament.

Vaig veure núvols espessos sense voler-los veure, tot jo estirat dalt d´una onada rabiosa, i aleshores, amb tots aquells núvols damunt, em vaig sentir xuclat molt endins, més endins que les altres vegades. Anava avall, entre remolins i peixos esparverats que em fregaven la galta, avall s´ha dit, endut per una gran rielada d´aigua dintre l´aigua, avall d´un perdís, i quan l ´aigua es va calmar i va anar baixant de mica en mica, una cua de peix més gros que els altres em va petar a la cama, i ja no veia els núvols sinó la fosca més fosca que fill d ´entranya hagi vist, i el tauló em va salvar perquè sense el tauló potser hauria anat a parar on havia anat a parar l ´aigua engolida

Quan vaig provar d´alçar-me per caminar el terra relliscava, i tot i que ja em pensava on era vaig estimar-me més no pensar, perquè em vaig recordar del que m´havia dit la meva mare en el seu llit de mort. Jo estava a tocar del llit, molt trist, i la meva mare, que s´ofegava, va tenir la força d´aixecar-se de mig cos en amunt, i amb el braç llarg i sec com un mànec d´escombra em va ventar la gran plantofada i va cridar, que amb prou feines se l´entenia: no pensis! I va quedar morta.

Em vaig ajupir per tocar el terra amb la mà. Era llefiscós i mentre el tocava vaig sentir molt a la vora com un gran gemec de trompa que de mica en mica es va anar tornant un bramul. I entre bramuls i gemecs, com una ronquera de pulmons vells i cansats, el terra es va moure enlaire i jo vaig caure assegut abraçat al meu tauló. Mig estabornit, no sabia ben bé qué passava, només sabia que no havia de deixar el meu tauló fins a la mort, perquè la fusta és més forta que l´aigua. Damunt d´aigua revolta una fusta plana és més forta que tot. Volia saber ben bé on era, i quan un costat del cervell va començar a fer-me menys mal vaig provar de caminar endavant; tot era de color de tinta de pop espantat, i s´havien acabat els gemecs i només se sentia glu-glu, glu-glu. I el terra sota els peus, perquè jo ja tornava a estar dret, era de goma tendra, d´aquella que raja tranquil.la de la soca dels arbres, goma recollida, treballada i assecada i després estovada per el calor, encara que allà dintre hi fes fred i les dents em petessin.

Tot badana em vaig trobar altra vegada assegut a terra amb el tauló travesser damunt de les cames. Vaig estirar un braç i amb la mà plana vaig tocar la paret i tota la paret es movia amb un treball d´onada sense repòs, com un neguit molt vell. Vaig agafar el tauló a la paret que es movia, i tauló i jo vam anar enlaire i vam tornar a caure damunt del terra fangós. A cops de tauló !. El clavava a terra i quan el tenia clavat feia una passa endavant, i així, amb penes i treballs, caient i aixecant-me, vaig arribar a un lloc estrany: fosc, i al mateix temps ple de colors…

Vaig agafar el tauló a la paret que es movia, i tauló i jo vam anar enlaire i vam tornar a caure damunt del terra fangós. A cops de tauló !. El clavava a terra i quan el tenia clavat feia una passa endavant, i així, amb penes i treballs, caient i aixecant-me, vaig arribar a un lloc estrany: fosc, i al mateix temps ple de colors que no eren ben bé colors, fantasmes de colors, enceses i apagaments de blaus i de grocs i de vermells que se m´acostaven i se m´apartaven, colors que no semblaven colors, que eren un foc diferent del foc i que no puc explicar, canviants i fonedissos.

Venia una mica de claror, una claror tota prima i malalta, i jo m´hi vaig anar acostant i vaig veure la lluna allà fora per entre un reixat de barnilles. Abraçat al meu tauló vaig deixar passar moltes hores. En sembla. Perquè vés a saber el temps on s´havia ficat. I quan la lluna va decantar-se els colors es van tornasolar una mica i aleshores em vaig adonar que no respirava i que em sortia aigua per les orelles, un regalim a cada banda del coll. I no era aigua, sinó que era sang, perquè es veu que les orelles se m´havien rebentat per dintre, i mentre em passava la punta d´un dit pel coll tebi de sang vaig sentir un sotrac que venia del fons d´allà on jo era i amb el sotrac va pujar una glopada d´aigua amb un baf de peix mal paït. I aquella aigua em va cobrir fins arran d´espatlla, i sort vaig tenir que quedés aturada i que de mica en mica tornés a baixar, però tot jo vaig quedar pudent de peix. Per les orelles, ja no m´hi rajava sang: m´hi passava l´aire perquè el camí de l´aire se m´havia canviat. Vaig picar fort a terra amb el tauló i no va passar res, ni un gemec ni un sotrac. Vaig anar endavant, abraçat al meu tauló, entre llums de colors que no sé si eren aquelles que ja havia vist o unas altres , peró que s´anaven esllanguint , i per entre el reixat de les barnilles va entrar una claror de matinada que s´enlaira, i vaig sentir la pau de la mar encalmada, una mena de cosa que no puc explicar, com si el meu món estigués a punt d´esborrar-se, no ho sé…

Em vaig aturar i a través de l ´aire que m´entrava i sortia per les orelles vaig sentir un respir molt ample entre clapoteigs d´aigua. Després em va semblar que trepitjava tot de pedres, però eren els grans d´una llengua, i tot d´una tauló i jo vam quedar enlaire i vaig sentir com si em fessin una gran abraçada. D´aquelles que et deixen sense respirar. Havia mig sortit amb molta aigua pel forat ruixador d´una balena, i el tauló m´havia salvat de sortir del tot, llançat com una bala. I vaig veure coses que ja havia vist moltes vegades, però des de quin lloc més diferent! Era la balena més grossa de tots els mars, la més lluent, la més antiga. Jo havia passat tota la nit a dintre. Clarejava amb pausa i, penjat en el forat ruixador per les barres, que ja començava a tenir adolorides, abraçat al meu tauló a l´altra banda del forat, amb els peus pengim-penjam, vaig veure dos rius que s´ajuntaven amb el mar, molt diferents l ´un de l´altre. Les aigües d´aquells rius tenien dos colors…” “ … I mentre mirava va sortir el sol, el forat es va eixamplar i jo vaig caure com un roc.

Aleshores vaig poder veure el que hi havia dintre. Als peus, gronxat per l´aigua i la saliva, hi tenia un mariner. Pla damunt de la llengua, a tocar, amb la corbata lligada amb un cordonets, l´àncora a la màniga, els pantalons encastats a les cames, la cara morada, els ulls oberts i buits. Tres peixos se li estaven menjant una mà. Els vaig espantar i van anar-se´n, peró van tornar encegats. Jo també tenia gana, me la vaig aguantar, i abraçat al meu tauló, vaig saludar la mort i vaig cantar l´himne. Vaig passar tres dies empaitant peixos i anant d´una banda a l´altra i de tant en tant un cop de llengua m ´estampia a la galta. Fins que… em fa mal dir-ho… Vaig passar aquells tres dies provant de treure el mariner a fora. Ella estrenyia les barnilles i jo estrenyia les dents i m´ estrenyia el cinturó per poder fer més força. De tant estrenyer el cinturó se´m va espavilar la gana i em vaig començar a menjar a miques el mariner. Era dur i estellós. Molt nervi. Em vaig estimar més haver de menjar un mariner que no conexilla que no pas haver-me´n de menjar un de conegut. Algun peixarrot l ´havia buidat quan encara voltava per l´aigua. Hi era tot menys els ulls i les bosses tristes del ventre. Aixó el va anar conservant i el vaig poder fer durar més dies. Llençáva els ossos més petits per entre les barnilles, però els més grossos me´ls vaig quedar. Les barnilles de la banda dreta eren escatades, netes. Les de la banda esquerra eren un penjaroll d ´herba de mar i de petxines i de musclos. Per no menjar sempre mariner, de vegades mengava marisc. El pitjor era la set. Peró tot s´adoba.

I un día, per miracle, va entrar un cassonet. De seguida vaig pensar en els arbres de la goma i d´una embranzida, sense pietat, vaig clavar el cassonet pel mànec a la galta de la balena. L´endemà era ple de suc i vaig poder beure. L´aigua de mar, salada, fa la carn dels peixos dolça. Vaig tornar a clavar el cassonet. Sempre havia de fer forats nous perquè les ferides fetes amb el mànec es tancaven de seguida. De tant en tant, si em distreia, ella m´estampia amb la llengua contra la galta i m´hi tenia hores i hores. Navegàvem a poc a poc. Ja havia fet set ratlles a una de les barnilles amb la punta del gavinet. Set dies. Un matí vaig pegar falcónada a les barnilles per veure si obria bretxa i tot va començar a giravoltar i jo anava amunt i avall, tan aviat damunt de la llenga com a sota, tan aviat en un costat com a dalt de tot. I, encastat al paladar, vaig tenir esma de fer un crit: atura´t, Cristina!... Em vaig trobar assegut amb el meu tauló travesser damunt el pit. I en aquell moment, sense adonar-me´n, la vaig batejar.

El temps passava, amb els seus díes, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perquè al fons d´alguna entranya fosca sentíem que en un indret que mai no encertàvem a trobar ens hi esperava qui sap si el darrer floc de llum damunt l´ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se´n van.

Vivia arraconat en un buit de la galta, i ella m´hi guardava estrenyent-m´hi una mica amb la llengua i jo sentia com si m´acartonés i és que ella, amb la seva bava, m´anava vestint de crosta. I ni ella ni jo no sabíem per quines mars navegàvem fins que una nit es va quedar encallada al damunt d´una roca i en aquella roca va morir, tota marcada per dientre. La platja no era lluny: mitja hora de rem, a penes. Vaig voler obrir les barnilles a cops de tauló i no vaig poder perqué el tauló ja estava tot repodrit del cantells i s´havia escurçat i aprimat. Amb un gran sofriment vaig sortit pel ruixador i quan vaig ser fora em vaig deixar relliscar per la gran corba que li feia l´esquena, fins a l´aigua, però no vaig sentir res perquè hàvia anat a parar a una mena de món que devia ser el món dels llimbs. La mar em va llençar damunt la sorra i allí en vam recollir.

Quan em vaig despertar em trobava a l´hospital i una monja em feia beure llet acabada de munyir, i jo no me la podia empassar perquè tenia la llengua i la gola com si fossin de pedra. I un altra monja, amb un martellet de fusta, que després em va explicar l´havien hagut de fer exprés, em picava la crosta, que era de perla, i així m l ´anava arrencant. De primer, la crosta, amb els cops del martellet, s´estrellava. I al cap d´uns quanta dies es desenganxava a bocins perquè la monja l´anava regant amb un porró d´aigua preparada. I la monja feia la seva feina amb una gran resignació i em deia: senyor, la pell de sota la crosta sembla la d´un cuc de terra. I quan ja tenia gairebé tota la crosta arrencada i només me´n quedava a la galta dreta i a mig costat del cap, la monja em va donar uns pantalons de fil i em va dir que havia de presentar- me perquè em fessin els papers. I em vaig presentar i de seguida em va dir allò de com m´ho feia per viure, tants anys, i de si em pensava que els enganyava… I el vent i el sol que planten i maduren m´anaven fent una pell tendra, i sort en tenia perquè tot jo era com un buit de la galta de la Cristina. I quan ja havia voltat prou tornava a l´hospital i la monja em preguntava si la pell em feia mal al carrer, tan prima, i jo li deia que la pell només em feia mal, i molt, quan ella em picava la crosta amb el martellet i me la regava amb aquella aigua preparada que bullia una mica quan es barrejava amb mi. Després em ficava al llit amb molt de compte i dormia malament. Un dia, és clar, em van treure de l´hospital i em van dir que ja estava curat.

Em van donar un bon plat de sopa calenta en comptes de la llet acabada de munyir, i a la primera cullerada vaig arencar a xisclar i a córrer perquè tenia el dintre com una nafra viva, resegat i podrit per tota la carn malalta que havia menjat de la meva Cristina.

Vaig sortir al carrer, encara xisclant, en el punt que les criaturas se n´anaven de l´escola i un noiet, mig espantat perquè jo me´l mirava, em va assenyalar amb el dit i va dir baixet als altres: és la perla. Les mans encara em brillaven amb aquelles miques de colors que les petxines tenen a la banda llisa… i veia els ulls de les criatures, un ramat d´ulls negres i blaus que em seguien i no em deixaven com si s´aguantessin a mig aire sense res al voltant i anessin només a la seva… Em vaig aturar, amb la galta i el mig cap de crosta de perla, tan ben enganxada, tan ben casada amb la meva carn, que mai el martellet no l´havia poguda trencar. I vaig estar quiet fins que les criatures es van cansar de mirar-me…

Em vaig aixecar, marejat per la cridòria, i el mar era llis com una teulada, i vaig començar a baixar cap al poble i quan vaig ser a tocar les primeres cases una dona bruta i escabellada va sortir d´una entrada i se´m va tirar a sobre, i gemegava, i em picava el pit amb els punys, i cridava: ets el meu home, ets el meu home, i em vas deixar… I juro que no era veritat, perquè jo no havia estat mai en aquell poble i si hagués vist alguna vegada a quella dona me n´hauria recordat perquè tenia les dents de dalt que li penjaven damunt el llavi de baix. La vaig apartar amb el braç, i va caure a terra, i d´un cop de peu la vaig enretirar amb compte perquè una criatura em mirava des d´una finestra. I vaig anar altra vegada allà on em feien els papers. Estaven celebrant alguna cosa que no sé què era, però tots bevien vi daurat amb unes copes petites.

Estaven drets i el del bigoti em va veure de seguida, i se´m va acostar amb cara de no voler noses, i en vaig veure un altre, amb maneguins, que parlava baix a l´orella d´un que no tenia cabells, i pel moviment dels llavis vaig adivinar que li deia: la perla. I tots es van posar a mirar-me i el qui se m´havia acostat en va tornar a dir: demà; i em va acompanyar fins a la porta, i gairebé em va treure a fora, i anava dient: demà, demà – com una cançó.

Texto de Mercé Rodoreda.

Dibujo de Manuel Asensio.